Visat aprovat! Ara si que ja tinc tots els papers i permisos per anar-me'n als EEUU.
Pels que hàgiu de passar aquest procés, us explico la meva experiència.
Jo tenia hora a les 10 del matí, i com que ja ens havíem quedat a dormir així ja aprofitàvem el viatge en cotxe i visitàvem Madrid durant dos dies, vam decidir anar-hi tot caminant i esmorzar tranquil·lament a mig camí. Vam parar a una cafeteria-restaurant-botiga, enorme en una cantonada del carrer de Serrano molt a prop del Retiro, relativament bé de preu per estar al carrer que està (pels que no coneixeu Madrid, ja ho veureu quan arribeu allà, però és un 'Passeig de Gràcia' a la madrilenya, amb botigues del 'nivell' de Loewe, Emporio Armani i Custo).
Recomanacions abans d'entrar:
- No tens accés a l'ambaixada fins 15 minuts abans de l'hora programada de la cita així que no serveix de res ser-hi un hora abans (només per ficar-te nerviós).
- No porteu motxilles o maletes que no siguin necessàries perquè només us deixen entrar bolsos. Tampoc permeten entrar mòbils ni cap altre aparell electrònic. Totes les pertinences que t'obliguen a deixar te les guarden ells amb un número que hauràs d'entregar a la sortida si els vols recuperar.
- Els acompanyants (a no se que siguis menor) tampoc poden entrar, així que conteu una hora i que els familiars o amics que vinguin amb vosaltres portin alguna cosa per distreure's.
A les 10 menys 5 vaig arribar davant l'ambaixada. La meva entrada era per la secció consular, la primera venint del Retiro però no patiu que està molt ben indicat i sinó preguntes als guardes i ells t'ajudaran. A la porta n'hi ha dos o tres a més la persona que em va atendre (amb armilla negre i lletres CSC) i que em va demanar la
confirmació imprimida del formulari DS-160, el
passaport, el
certificat d'elegibilitat i la
foto de carnet (a més de la demostració del banc que tens fons suficients per pagar-te el viatge i l'estada, tot i que jo no el duia i no me'l van demanar per res). Tota aquesta documentació te la posa en un porta-foli transparent i et deixen passar.
Just entrar et fan passar un filtre de seguretat, perquè, evidentment, entrar a una ambaixada es considera entrar en territori del país corresponent i tots sabem que els americans no fan bromes amb la seguretat i ningú pot entrar al seu territori a la lleugera. Un cop passat pel típic d'arc detector de metalls d'un aeroport, i haver posat les pertinences a la cinta (a més de treure i deixar allà les que no et permeten entrar), t'obren la porta per continuar.
La següent sala hi havia unes 20 persones esperant assentades, jo vaig anar directa a una altra treballadora amb armilla negre i em va tornar a demanar el porta-foli, em va fer firmar el certificat d'elegibilitat i em va comprovar el passaport amb el formulari DS-160. Després em va donar un número de torn i un follet d'informació sobre quan i com rebria el visat. És important que si voleu modificar l'enviament li comenteu a aquella noia ja que és el que et posa al paper però normalment tel llegeixes més tard i després et poden ficar problemes.
El mètode d'enviament és el següent (traduït literalment del paper informatiu que em van donar):
Si aproven el seu visat necessitem quedar-nos el seu passaport per poder incloure el visat dins d'aquest. El seu passaport amb el visat li serà retornat e un plaç de 4 a 6 dies laborables per Correus, sense cap cost adicional, a la oficina que vostè va seleccionar quan va sol·licitar la cita. L'oficina de Correu li farà arribar un correu electrònic o un SMS notificant-li que el seu passaport ja està llest per la seva recollida.
Després et fan entrar en una altra sala amb unes 70 persones esperant assentades (tot i que suposo que al ser l'agost hi havia tanta gent que inclús hi havia gent dreta), on hi ha unes 11 finestretes tipus cine i per tot arreu quadres dels EEUU, una foto de l'Obama i una pantalla on constantment hi ha vídeos sobre els parcs naturals, les universitats, o qualsevol altre 'meravella' del seu país.
A mi em van fer anar a una fila de la dreta per entregar la documentació a les taquilles 1 o 2. Allà em van demanar un altre cop el porta-foli, em van preguntar quan marxava (com sempre des de que havia entrat a l'abaixada, en castellà), i va apuntar quatre coses a un dels papers. Després em va dir que havia d'anar a la taquilla 3 digitalitzar les meves empremtes digitals i em va donar un follet amb els meus drets als EEUU (tot i que al meu cas, la meva agència ja me n'havia donat una còpia dins el
Pack de benvinguda). La senyora de la finestreta 3 em va tornar a demanar els papers, aquest cop per quedar-se'ls, i em va fer ficar tots els deu dits en una maquineta per queda registrats.
Acabat això em va tocar anar-me'n a seure i esperar el meu torn com les altres 60 persones que ja hi havia quan vaig arribar, i em vaig adonar que estava ben equivocada al considerar-me afortunada al anar directament a les taquilles i no com totes aquelles persones, perquè segurament totes elles hi havien passat abans que jo.
Tot el procés fins al moment no em va portar més de 15 minuts, i en aquell moment em vaig adonar que l'espera fins a 'l'entrevista final' seria llarga. A la pantalla passaven pel número A63 i jo tenia el A118, a més de que hi havia més de dos tipus de cua jo era la 'A', hi també hi havia la F i la D (i potser alguna més). També vaig comprovar, ja que t'avisen amb una petita frase al tiquet, que els torns no són consecutius, i de cop anaven fent 72, 73, 75 i tornaven al 69 o pujaven al 77.
Mentre m'esperava, tot i que vaig dedicar una estona a llegir l'
Au Pair Participant Handbook també podies sentir 'l'entrevista' que feien a l'altra gent, ja que la persona de dins la finestreta parla a través d'un micròfon, així que senties les preguntes però no les respostes. A la majoria de gent els hi feien tot amb castellà, a excepció de
Do you speak English? o
What are you going to study there?,
però n'hi havia d'altres que els hi deien tot amb anglès, per tant, em vaig començar a ficar nerviosa.
A l'arribar al 116 em vaig començar a preparar. Van dir el 117... i després el 119. Així que després no sabia quan tornarien a saltar cap al meu i al cap de 5-10 minuts em van cridar. La noia em va donar el certificat d'elegibilitat firmat per el
Vice Consoul i em va dir que l'hauria de presentar a l'aduana americana perquè em deixessin entrar. Em va demanar si aniria a estudiar (al dir-li que no va haver de rectificar alguna cosa a l'ordinador) i em va demanar per quant temps, totes dues preguntes en castellà, i em va dir que ja estava i que rebria el visat en 4-6 dies a l'oficina de Correus. Em vaig quedar una mica parada perquè no em van dir ni una paraula en anglès però ja més tranqil·la vaig sortir cap a fora.
La sala prèvia ja estava buida i vaig anar directa a recuperar el meu mòbil i la càmera.
En total, vaig estar-m'hi una hora i deu minuts, dels quals 45-50 minuts esperant el meu torn i la majoria de papers que m'havien demanat que portés no van sortir ni de la carpeta en que els portava i la qual va està sempre a les meves mans (això no vol dir que no els porteu, perquè llavors segur que us els demanarien!).
Un cop fora, tot i que havia estat quasi tot el rato assentada, m'havia tret un pes molt gran de sobre i vam anar amb en Joaquim, que mentre m'esperava a fora havia anat a buscar el cotxe i em va recollir a la porta de l'ambaixada, al parc del Retiro a estirar-nos a la gespa sota l'ombra, ja que a l'agost a Madrid fa una calor criminal. Vam aprofitar l'estona per buscar un restaurant que estigués bé relació qualitat/preu per acabar com toca la visita a la capital menjant un
bocata de calamares, vam donar una volta ràpida pel parc i vam anar a dinar ja que a les tres havíem quedat amb una noia de Itàlia i una de Malàisia a través de BlaBlaCar per tornar cap a Barcelona compartint gastos de gasolina.
Per acabar un parell de fotos.
La primera és el dinar de l'últim dia,
bocata de calamares,
patatas a la brava (que són diferents que les nostres patates braves perquè tenen un toc axoriçat), un parell de canyes i les típica tapa que ells et regalen amb el veure, que en aquest cas (i s'ha de dir que va ser un dels pitjors) van ser cacauets torrats.
La segona som nosaltres dos al Retiro, a l'entrada de la
Puerta de Alcalà, un cop ja havia sortit de l'ambaixada.
