Setmana de despedides

Aquesta setmana ha set l'última de l'Escola de la Pau tant de dones com de nens.

Dilluns vam fer la despedida dels petits perquè, tot i que la majoria també hi van els divendres, era l'últim dia per quasi tots els monitors voluntaris. Vam fer una gimcana organitzada per uns nois que s'acabaven de treure el carnet de dinamitzadors. Per un moment, semblava que la pluja es espatllaria la festa però vam ser a temps d'acabar. Els últims minuts van servir per fer una gran rotllana per cantar L'hora dels adéus, i els nens ens van donar un petit obsequi amb una foto de tots ells i un 'Gràcies per a tot!', per a cada un dels voluntaris.

Dijous, va ser el torn de la despedida amb les dones. Era una despedida conjunta amb les dones de tots els altres tallers i talleristes voluntàries. Tot dones! La despdedida consistia en una entrega de certificat per a les dones amb assistència constant i un 'petit' berenar on cada dona havia portat alguna pasta cuinada per ella i sucs o tes típics del seu país. Dic 'petit' perquè era la idea, però allà, comptant que cap de les dones va tirar curt, hi havia menjar per alimentar a una multitud.

També va ser la meva despedida temporal amb el Casal perquè encara no sé què m'espera a partir del setembre. Potser començaré la meva aventura americana com a au pair, o potser em quedo a Vic i començo la carrera d'Educació Infantil, però aquesta no és una decisió que em correspongui a mi prendre. Fins llavors, quedo a l'espera de tot.



Perquè a vegades, cal perdre's per tornar-se a trobar.

Escola de la Pau

Avui he començat amb els nens a l'Escola de la Pau del Casal Claret. L'Escola rep nens de primària, els dilluns i divendres, i de secundària, de dimarts a dijous. Els dilluns, els nens, que tenen entre 6 i 12 anys, dediquen l'estona a fer deures, aquest és el dia que hi vaig jo, i els divendres, fan activitats lúdiques. El funcionament del grup de secundària és similar dedicant dos dies a la feina de l'institut i un a altres activitats.
L'Escola és per a nens amb problemes econòmics i que no es poden permetre pagar altres activitats com futbol, música o anglès, i allà troben un espai on relacionar-se amb altre gent sense estar perdent el temps al carrer, i se'ls ensenya valors com el respecte o la tolerància. A més, tan per la situació dins al casc antic de la ciutat, com per la seva situació econòmica, la majoria dels nens són immigrants, i per tant, per ells també és una excusa per millorar el català.


La primera mitja hora se'ls la deixa lliure, perquè juguin a fora, i aquí és quan hi he tingut el primer contacte. Havia plogut i els bassals donaven molt joc per a ells, i alguns maldecaps per a nosaltres, els monitors-voluntaris. Tot i així, tots ells són molt macos i els agrada que els prestis atenció i viceversa, i de seguida ja han vingut a parlar i jugar amb mi, demanant-me si aniria amb elles al seu grup. Dic elles em femení perquè, evidentment, tots els nens estaven a la pista jugant a futbol.

Els monitors, tots ells voluntaris, formen i un grup de persones molt divers. Hi ha tan homes com dones, des de gent en edat d'institut fins a gent jubilada, inclús mare i fill d'una mateixa família, això si, tots ells amb moltes ganes.

A l'hora de fer feina, jo estic amb els nens de primer i segon (6 i 7 anys). Aquests els separen en dos grups, i un tercer format només per un o dos nens que fan la feina que puguin tenir de l'escola, o practiquen lectura, escriptura o qualsevol altra matèria de l'escola que els hi pugui costar. La resta fan jocs didàctics o altres activitats educatives ja que a aquesta edat no solen tenir deures.
Avui, jo he estat amb el tercer grup, avui només format per una nena, la mateixa que m'havia donat la mà durant tota l'hora del pati. Al final, tot parlant he descobert que és la filla d'una de les dones que vaig tenir dijous a informàtica!

Molt bona experiència una altre cop, tan per la resta de monitors com pels nens.