Per sempre

Avui per una persona que s'ho mereix, i per la que desgraciadament el que havia de ser un dia genial, s'ha convertit en el pitjor de la seva vida.

Saps que hi serem sempre.
Per tu i els teus.
T'estimem.

Grans amics, grans persones

Avui va per totes les persones que he conegut durant aquests dos anys i mig de universitat, i que fan que no me'n penedeixi d'haver tardat tan a deixar la carrera, perquè simplement haver compartit tot aquest temps amb ells fa que ja hagi valgut la pena.

En especial però, a les vint-i-dues persones que ahir estaven al sopar sorpresa. No m'ho esperava per res.
Vaig anar enganyada pensant que anava a sopar amb en Joaquim i a l'entrar em vaig trobar a la gent que més aprecio de la uni. Sincerament, no sóc bona rebent sorpreses i no sabia quina cara fer ni què dir. Diria que vaig quedar-me una mica en shock, però va anar passant i es va convertir en felicitat.


Vam sopar, i a l'acabar em van treure un pastís que tot ell era una bandera americana fet per l'Alba, l'Ester i l'Esther. Després em van donar un CD. Un CD amb una caràtula preciosa i una cançó que cadascú d'ells havia triat, que fet expressament o no els representava i reflectia la seva manera de ser. Totes m'encanten.

Cada cançó té el sobrenom de la persona que l'ha escollida 

(tot i que reconec que alguns em van costar de reconèixer).

Per si fos poc, també em van fer un àlbum. Una mena d'àlbum de retalls amb fotos de tots nosaltres, amb un mini text de cada un.
Sincerament, no vaig plorar perquè com ja he comentat aquests tipus de situacions on em toca ser el centre d'atenció no són el meu fort. Ara si, no puc dir que no se m'escapés alguna llàgrima quan em vaig escoltar les cançons i rellegir els texts l'endemà al matí.

La nit va acabar a un karaoke del passeig Marítim on tots els que vam anar-hi vam pujar més d'un cop a cantar.



Pels que m'ha reafirmat que els dos anys i mig de carrera no han estat perduts, que a més de coneixements me n'enduc bellíssimes persones,

Gerard, Yanik, Alba, Esther, Jaume, Diego, Rosa, Ester, Raül, Joaquim, Bianca, Artur, Marc, Laura, Javi, Toni, Marc, Dani, Meri, Alberto, Javi i Jordi.

Per tots ells,
mil gràcies!

Nova etapa!

Ara que totes les persones importants del meu entorn estant informades ja es pot fer 'oficial'. Després de deixar la carrera, com que tinc una idea força clara al que vull dedicar la meva vida, però encara no tinc gaire clar com aconseguir-ho o portar-ho a terme, he decidit fer una pausa i començar una nova aventura. És una cosa que sempre m'havia cridat molt l'atenció i en tenia moltes ganes, però que la tenia reservada per quan ja m'hagués graduat, així que ara és el moment perfecte!

Me'n vaig un any als Estats Units a fer d'au pair!

Encara no sé a quina part del país o amb quina família però ja estic apuntada a una agència i tinc pràcticament tota la paperassa (que no és poca) acabada! :)
A partir d'ara aniré publicant els meus progressos pel que fa al viatge (vídeos i famílies candidates, dates de sortida, etc.).

Tornarem a començar

A espera i confirmació de les notícies sobre el meu pròxim destí, una recomanació musical.

És una de les noves cançons del CD de Txarango, Som Riu, que va sortir ahir. La cançó es diu Esperança.

Esperança. Tornarem a començar.

Perquè a vegades cal perdre's per tornar-se a trobar ;)

Hosltee

Avui us recomano un vídeo que em va passar una amiga de la uni el dia que li vaig dir que ho deixava, ara fa una setmana i poc. És el Holstee Manifiesto, un moviment sorgit als EEUU fa uns quants anys per intentar fer canviar la forma de veure la vida de la gent.
Val la pena mirar-lo i fer-li cas.

Getting lost will help you find yourself.

Començar de nou

Prendre decisions costa. És més fàcil quedar-se tal qual estem, no arriscar per por a fallar i desgraciadament aquest mode de vida, el de la 'no-decisió', és el que mou a moltes persones incloent-m'hi a mi fins fa ben poc.
Començo aquest blog en un moment de canvis. Just aquest mes he pres decisions amb conseqüències importants al meu dia dia. I més que al meu dia dia, a la meva vida.

M'he atrevit a fer un pas endavant per la persona de la que estic enamorada. Un pas que em feia molta por i que ara només em demano perquè no ho vaig fer abans.
També he deixat la carrera que em frustrava, i en breus emprendré un nou viatge. Un viatge llarg que em canviarà la manera de veure les coses. Potser aquest segon canvi ha vingut motivat pel primer, per la seguretat que m'ha donat fer-lo i sortir-ne d'una peça, i el que és més important, sent molt més feliç del que era.


No em penedeixo de res. Dos anys i mig a la universitat m'han fet madurar i créixer com a persona. He guanyat seguretat en mi mateixa i he conegut persones genials, amics que mantindré per tota la vida, dels que et 'paguen la hipoteca', i d'altres amb els quals, encara que perdi el contacte, m'han marcat i formaran part d'aquesta etapa.

Ara però, he fet el "click" i necessito nous aires. Ja sé que vull fer amb la meva vida i per aconseguir-ho havia de sortir del camí que la societat ens marca. També estic una mica espantada ja que no tindré cap titulació oficial que em serveixi, però qui no s'arrisca no aconsegueix els seus objectius, i no vull tenir trenta, quaranta o vuitanta anys i viure pensant 'què hagués passat si...' . No tothom estarà d'acord amb el que faci, i potser tampoc em donaran suport, però també tinc gent que m'ajudarà sempre que ho necessiti.

Com va escriure Jorge Bucay, La indecisión es una de las mejores causas de los peores sufrimientos. Mucho más que las decisiones equivocadas. Així que us animo a prendre decisions, i així evitar el temut 'i si...' amb el que us podeu trobar tan d'aquí un mes com d'aquí cinquanta anys. I si t'equivoques, torna-ho a provar, però de l'experiència ja n'hauràs après alguna cosa, encara que potser no en siguis conscient.

Perquè a vegades cal perdre's per tornar-se a trobar.