Voluntariat a l'escola

Sense adonar-nos-en ja som a final de Gener, cosa que vol dir que ja porto cinc mesos aquí.

Des de divendres passat que faig de voluntaria a l'escola de les nenes, ajudant un matí a la setmana a una classe de kindergarden (equivalent a P-5).
Ahir va ser el meu segon dia i de moment ho he disfrutat molt.
El primer dia els nens aprenien llengüa de signes, a més de les tasques diàries de comptar, spelling (delletrejar) i dibuixar.
Una cosa que tenen els americans, és que com que la seva llengüa és la reina absoluta de les excepcions, enlloc d'aprendre escriure amb normes, n'aprenen per sons i memòria. Per exemple, la Noelle, que està a 4rt de primària, cada setmana té una llista d'unes 15 paraules noves per memoritzar, i els nens amb els que estic de P-5 comencen a fer el mateix, l'única diferència és el mètode. Els petits les repeteixen un cop i un altre a la pantalla (enlloc de la pissarra) i a través de contes.



Aquesta última setmana no ha passat res més gaire important. He començat a anar a zumba de manera més 'seriosa' i he estat (i estic) refredada.

Bones notícies (pels afectats).
Passaré President's weekend  a New York. Celebren l'aniversari d'en George Washington el dia 16 de Febrer, així que els nens tenen festa de cole i m'hi estaré amb en Joaquim de dijous fins a dilluns i anirem a veure un dels partits de l'All Star de la NBA!



'Males' curiositats americanes: la gent d'aquí tenen un conduir agressiu i és molt comú que se t'enganxin al cul del cotxe d'una manera exagerada. És tan comú que fins i tot tenen una paraula; tailgaiting. I clar, quan veus un d'aquets grans trucks pel retrovisó, que està tan aprop que no li veus ni els llums de davant... fa por. I parlant amb gent més propera m'he adonat que el concepte 'distància de seguretat' el tenen poc integrat.
Això si, quan deixes creuar un vianant per un pas de peatons tothom et dóna les gràcies movent la mà.

La Georiga amb el patinet
dilluns 26 de Gener

PD. La tempesta de Nova York i Boston no ha arribat a Colorado, al conttrari, els últims tres dies hem arribat als 23/25°C, amb molt sol i ens vam passar tot el dia al parc amb la Georgia amb manigà-curta i flip-flops (xancletes de dit).

Tot i així a partit de demà les temperatures tornen a baixar a un valor més típic d'hivern i dissabte les previsions són de neu.

San Antonio, TX

I seguim ratllant estats de la meva llista. Aquest cop ha estat Texas.

Vaig marxar divendres al matí, just després de que en Parker agafés l'autocar de l'escola i de despertar a les nenes. Volava en Stan-by, que vol dir que un treballador t'ha deixat un dels seus buddy passes (bitllets dels que disposen treballadors de les aerolínies amb els quals només paguen les taxes aeroportuàries).  És una pràctica força usual als EEUU. Per fer-ho, t'apuntes a una llista d'espera, vas a l'aeroport i si hi ha espai lliures pots pujar a l'avió. En el meu cas van ser de $91 anada i tornada.

Tot i això, no vaig a l'aeroport a cegues. Jo volava amb els passes d'una amiga de la Jenni que és hostessa de United, la Dawn, i ella pot mirar quants seients queden lliures a cada vol i quanta gent  hi ha en llista d'espera, així que vam mirar quina ciutat tenia més disponibilitat aquest cap de setmana i vam decidir.
Mentre miravem, em va sorprendre veure la quantitat vols amb seients venguts de més que hi ha, perquè al final sempre hi ha gent que no es presenta i així les aerolínies fan diners. En el pitjor cas, que hi hagi més gent que seients, ofereixen un val de $x, els que he vist jo són normalment de $150, perquè aquella persona sigui re-ubicada en un vol amb seients lliures.

Total, que vaig marxar divendres al matí i vaig tornar diumenge a la tarda.

Al ser a Texas m'esperava trobar cowboys, gent obesa i sequedat, però San Antonio no és així, si més no, no del tot.
La ciutat és visitada per The Alamo, les ruïnes on es va produir la batalla final que va alliberar Texas de Mèxic, i el Riverwalk, que és el canal que hi ha al centre al voltant del qual s'hi han construït tots els grans hotels i restaurants i que et fa sentir més a Itàlia que a Texas.

The Alamo, San Antonio

Jo al Riverwalk de San Antonio

Una de les paradetes de El Mercado, a San Antonio

Durant els tres dies que vaig estar-m'hi també vaig visitar La Villita i El Mercado (Market Square), que són punts amb molta influència mexicana i, per tant, també dels antics conqueridors espanyols. Tos dos llocs estan plens de paradetes. El primer més artesanals, amb més 'qualitat, i el segons enfocat a vendre souvenirs per a turistes en quantitat i amb ambient festiu (banderoles, un escenari amb gent cantant i paradetes de menjar).


També va donar la casualitat que, passejant pel centre, em vaig trobar amb una multitud esperant davant d'un hoteld'on surtien els jugadors de basquet del Portland Trail Blazers, que jugaven aquella tarda contra els San Antonio Spurs. A més, aquell cap de setmana feien el Tour of Texas un torneig estatal de vólei de noies de 14 a 18 anys. M'encanta la diversitat i la (millor) equitat que hi ha en aquest país pels esports. A Espanya o Catalunya aquesta concentració per un esport com el voleibol no s'hagués vist mai.


Una altra cosa que em va cridar la atenció va ser la quantitat de famílies amb un marine amb l'uniforme, o qualsevol d'aquestes persones que estan a l'exèrcit dels EEUU, que hi havia fent turisme. Vaig arribar a la conclusió que tenien un cap de setmana de permís. La imatge em va semblar una mica trista, ja que la majoria estaven molt seriosos, amb posició molt forçada, i semblaven molt desconnectats de la família. Però aquesta és la meva opinió, aquí la gent n'està molt orgullosa, tan, que hi ha gent que al creuar-se amb personal de l'exèrcit pel carrer els dóna les gràcies. Fa unes setmanes en Parker ho va fer mentre estàvem a un restaurant. 'Thanks for your service'.

Finalment, i tot i que menys del que m'esperava, també vaig veure barrets i botes de cowboy.

Com a conclusió final puc dir, que si els americans en general estan molt orgullosos de la seva nació, a Texas encara ho estan més del seu estat, que tot i no ser un dels estats fundadors de la Unió, i de la multiculturalitat que hi ha pel fet d'haver format part de les Corones Espanyola, Francesa i de Mèxic, per ells, el seu estat és l'esperit d'USA.

Don't mess with Texas!

Petons to y'all!

Juggling balls, viatge inminent i tolilet americà

Demà, dia 16, marxo cap a San Antonio, Texas, i m'hi estaré durant tres dies!

Avui, amb la Noelle i la Georgia hem fet juggling balls (boles de malabars).

1. Hem barrejat farina i oatmeal (farina de civada), que és un esmorzar força típic a Amèrica.
2. Hem ficat la barreja dins d'una bossa de plàstic, hem fet un nus i n'hem tallat el plàstic sobrant.
3. Tallem el coll de dos globus de diferents colors.
4. Fiquem la bossa amb la farina dins el primer globus, i després fiquem l'altra a sobre tapant el forat per on ha quedat obert l'anterior.
5. Finalment hem decorat les boles amb un retolador.

La Georgia i la Noelle fent les boles

La Georgia i la Noelle amb les boles acabades

Curiositats americanes: Els americans i la seva por per contagiar malalties com l'Ebola. 

Això (mireu vídeo), m'ho vaig trobar a l'aeroport de Chicago, un dels cinc més grans del món, així que imagineu-vos quina inversió van haver de fer.

Mentrestant, per uns altaveus col·locats també als lavabos t'anaven recomanant com prevenir l'Ebola, sempre mencionant aquest nom, i altres malalties.

Rodeo

La Noelle amb
l'esomrzar preparat

Setmana de tornada a la rutina (que sempre és més o menys dur), però bé.




Dissabte, ens vam llevar d'hora amb la Noelle i vam preparar un esmorzar sorpresa per la Jenni i li vam portar al llit. Va ser tot idea de la Noelle.

Un ou ferrat en una torrada amb mantega, una mandarina pelada, i un café.

Cerimònia d'inci i
presentació dels cowboys

A la tarda vaig anar a National Western Stock Show, que és una fira anual que fan a Denver. En alguns aspectes no és massa diferent del mercat del ram; exposicions de tractors i tot tipus de maquinària agrícola, exposicions d'animals, alguns cotxes i molta gent a tot arreu. Amb lo que es diferencia és que com la majoria de coses a Amèrica, es fa a lo gran. Quasi tothom va vestit de cowboys, amb barret, botes de pell punxegudes, camisa i texans, i a més a més hi fan rodeos.

Homenatge als militars i
cantada de l'himne

Vaig anar-hi amb dues au pairs brasileres, i bàsicament vam anar
a veure el rodeo. Era la final de les sèries que s'havien fet durant els dies anteriors de la fira i s'anomenava Colorado vs the World.

Al principi van començar amb mini focs artificials i el nom de la competició encès en foc al terra, van fer un homenatge a tot el servei militar, policia i bombers del país, fent especial menció als de l'11-S o algunes guerres. Van cantar l'himne i, per la meva sorpresa, també van fer una pregària. Si una cosa té aquest país, és que tothom se'n sent orgullós de ser-ho i de lo units que estan, també 'gràcies a Déu'. Tinc entès que això és més típic de l'oest, centre i sud dels EEUU, però em segueix sorprenent cada dia.

La Luana, la Dayane i jo al rodeo

Jo no en tenia ni idea del que era la competició en si, però m'esperava que fos simplement la prova on el bou salta com un boig i els cowboys s'han d'aguantar-se a sobre, però resulta que no, que hi havien cinc proves diferents en total:

Barrel racing

• Bareback bronc (cavall 'a pèl'): una modalitat on s'ha d'aguantar l'equilibri vuit segons sobre el cavall.
• Saddle bronc (cavall amb cadira de muntar): una altra modalitat on s'ha d'aguantar l'equilibri sobre el caball. Varia la manera com s'agafen a ell.
• Barrel racing (carreres de barril): l'única modalitat amb participació femenina, i era exclusiva. També l'única on no es feia patir els animals, o com a mínim directament, només es tractava de córrer i donar la volta a uns barrils.
• Steer wrestling (lluita lliure amb vedells): el cowboy persegueix un vedell i l'ha de tombar i fer-l'hi tocar l'esquena al terra el més ràpid possible.
• Bull riding (munta de bous): aguantar-se vuit segons sobre el bou.

Entremig de les proves hi van haver actuacions d'acròbates en cavalls, van sortir els patrocinadors en grans carruatges i nens d'entre set i cinc anys van muntar uns mini-bous que també saltaven com bojos. Cinc anys!

Tot i que l'ambient era molt americà i festiu, i que m'agrada experimentar coses noves, tot i que no maten als animals, tampoc els tracten gaire bé i no ho vaig poder gaudir del tot. Us deixo uns quants vídeos perquè us en pugueu fer a la idea.

Saddle Bronc

Steer Wrestling

Bull Riding

Christmas Break III: Montreal, Niagara and New Hampshire

Primer de tot Bon Any 2015!

A la mitjanit del 26 al 27, després d'un dia de relax total i quan començava una altra tempesta de neu, vaig marxar amb un Red-eye cap a Montreal. Un Red-eye és el nom que els americans donen al vols que surten a la nit pel color d'ulls de la gent a l'aterrar. Vaig arribar a Montreal a les 10 del matí i en Joaquim em va recollir a l'aeroport. Vam deixar les maletes a casa, vam preparar dinar i després vam anar a caminar pel carrer principal, on hi ha tots els gratacels, i al vespre vam anar a l'Old Port, la part antiga de Montreal on feien un castell de focs amb músics temàtica de vídeo-jocs i donaven xocolata calenta. També vam provar maple syrup en gel, que tiren el líquid calent en una barreja de neu i gel i l'emboliquen en un pal.

Old Montreal

En Joaquim Maple Syrup en gel a Old Montreal

El següent dia vam marxar cap a Toronto i les Cascades del Niàgara. A Toronto realment només hi vam sopar, a un restaurant que es deia Sings. Tots els cambrers són sords, i per tan a la carta i ha els símbols per comunicar-t'hi. A més també te n'ensenyen alguns ells i tens una mini guia per ajudar-te. Va ser el meu regal de Nadal d'en Joaquim i va ser una experiència genial! (A més que també era un bon restaurant pel que fa al menjar).

En Joaquim i jo a les Cascades del Niàgara

Després vam agafar un bus cap a Niàgara i vam anar a veure les cascades de nit, ja que estan il·luminades.
L'endemà al matí vam anar a veure les cascades un altre cop, i aquesta vegada vam caminar fins ben bé al costat, on estàs a uns dos metres d'un l'aigua comença a caure. La veritat és que impressionen de tan a prop, però el poble en si està massa explotat, i recorda a Lloret o Magaluf, on tot son edificis excèntrics o cartells lluminosos per cridar l'atenció dels turistes.
Aquell mateix dia ja vam tornar cap a Montreal. Dues hores fins a Toronto i sis més fins a Montreal.



Els tres següents dies els vam passar a Montreal. Vam pujar al Mont-Royal, el turó al voltant del qual està construïda la ciutat, vam anar amb la Maia, una estudiant d'intercanvi basca, a Jean Drapeau, una mini-illa al costat de Montreal (que també és una illa enmig del riu) i vam passejar per la part antiga i el port. També vam visitar breument l'estadi olímpic, vam anar a la universitat, vam caminar una mica per la ciutat subterrània, vam anar a prendre algu amb uns catalans que també estudien aquí i vam anar a patinar sobre gel al llac d'un parc.

Vistes de Dowtown Montreal des del Mont-Royal

Pont de Jean Drapeau a Montreal



A un llac glaçat a un parc a Montreal

Biblioteca pública a Mont-Royal, Montreal



La Maia i en Joaquim amb vistes a Montreal
des de Jean Drapeau

 

Basílica de Notre-Dame a Montreal

          

El segon d'aquests tres dies era 31 de desembre, així que vam quedar amb uns quants estudiants internacionals amics d'en Joaquim per celebrar el Cap d'Any. Érem dotze: dues basques, un noi de Pamplona, quatre catalans, una andorrana, un mexicà, una anglesa, un francès i un holandès, així que la majoria de nosaltres volíem fer les Campanades amb raïm però a la vegada volíem experimentar el cap d'any a un país estranger, així que el vam celebrar dos cops, primer a la hora espanyola (les 6 pm a Montreal) i a la mitja nit. A les 6 vam connectar l'ordinador i vam menjar el raïm amb TVE en directe, després vam sopar, i vam sortir de casa per ser a la mitja nit al port on hi havia música en directe i feien un castell de focs a les 12 en punt.

L'ordinador amb les Campanades de TVE en directe

Tots els que vam fer les Campanades

El dia 2, en Joaquim i jo vam marxar amb bus cap a New Hampshire a fer una breu visita a la Jan i en Dan, que són amb els qui vaig estar tres setmanes durant el Febrer 2013 en un programa d'intercanvi voluntariat a l'estranger.

Workaway.info: és un programa d'intercanvi de feina per allotjament i menjar a qualsevol lloc del món.

Ens van portar a menjar, a caminar pels voltants de casa seva, a veure breument una botiga d'armes i a patinar sobre gel en black ice, que són unes condicions força difícils de trobar, perquè és quan el gel s'ha format molt ràpidament, i és dur i resistent i la superfície més suau al patinar-hi. Era un llac natural, on hi viuen castors. Es pot veure per les preses que fan, els arbres a mig tallar o els forats que fan al gel. A més, vam jugar a hoquei gel!

Selfie amb la Jan i en Dan davant de la presa dels castors

Patinant amb en Joaquim

Jugant a hoquei amb la Jan

Vam tornar a agafar un autobús el dia 3, però just començava la tempesta de neu, i patíem (si més o jo) per si arribaríem a Canadà. Al final el problema va ser la bateria del bus, i ens vam haver de quedar a l'aeroport fins que un altre bus ens va recollir a tots.


L'endemà al matí, després dels 10 cm de neu de la nit anterior, va començar a ploure, però com que feia tan fred (el nord-est dels EEUU i Canadà es troben en un vòrtex de fred polar ara mateix), enlloc d'aigua era 'pluja de gel'. El resultat; carrers completament glaçats durant les 24 hores següents i tota la ciutat sota una capa d'un centímetre de gel. Ni a Montreal hi estan acostumats, i el dia següent van haver d'engegar un pla especial per tornar a deixar la ciutat 'caminable'.

Arbres coberts de gel a Montreal

Coses que m'han sorprès de Montreal:

• Com de 'francesa' és l'àrea del Québec i Montreal per la forta política de protecció d'aquesta llengua envers l'anglès. Tot i que tothom et canviava a l'anglès quan veien que no els entenies, ningú te'l parlava d'inici. Tampoc hi havia cap cartell a la ciutat en anglès; ni en llocs públic (com a Barcelona que al metro, per exemple, t'ho trobes tot escrit en català, castellà i anglès), ni a les botigues, el govern fins i tot ha obligat a l'Starbucks a canviar el cartell de 'Starbucks Coffee' que trobaries a qualsevol altre lloc de Canadà o EEUU per el de 'Café Starbucks'.

• També m'ha agradat com és de diferent a la majoria de ciutats americanes. Molta més part antiga, més semblant a Europa, tot i que sense deixar de tenir l'empremta del continent: grans gratacels al centre, i petits edificis i cases al voltant que fan que la ciutat tingui una gran extensió i estigui tota quadriculada.

• Metro i altres serveis molt poc adaptats o de forma molt aleatòria. Al ser al Canadà m'esperava més nivell i si més no en aquest aspecte estan molt lluny de Barcelona. Tenen moltes estacions de metro sense cap ascensor ni escales mecàniques, o algunes només en tenen fins al primer nivell però després alguna persona amb cadira de rodes no podria arribar a les vies, etc.

Ha estat una entrada força llarga però van passar moltes coses en nou dies!