San Antonio, TX

I seguim ratllant estats de la meva llista. Aquest cop ha estat Texas.

Vaig marxar divendres al matí, just després de que en Parker agafés l'autocar de l'escola i de despertar a les nenes. Volava en Stan-by, que vol dir que un treballador t'ha deixat un dels seus buddy passes (bitllets dels que disposen treballadors de les aerolínies amb els quals només paguen les taxes aeroportuàries).  És una pràctica força usual als EEUU. Per fer-ho, t'apuntes a una llista d'espera, vas a l'aeroport i si hi ha espai lliures pots pujar a l'avió. En el meu cas van ser de $91 anada i tornada.

Tot i això, no vaig a l'aeroport a cegues. Jo volava amb els passes d'una amiga de la Jenni que és hostessa de United, la Dawn, i ella pot mirar quants seients queden lliures a cada vol i quanta gent  hi ha en llista d'espera, així que vam mirar quina ciutat tenia més disponibilitat aquest cap de setmana i vam decidir.
Mentre miravem, em va sorprendre veure la quantitat vols amb seients venguts de més que hi ha, perquè al final sempre hi ha gent que no es presenta i així les aerolínies fan diners. En el pitjor cas, que hi hagi més gent que seients, ofereixen un val de $x, els que he vist jo són normalment de $150, perquè aquella persona sigui re-ubicada en un vol amb seients lliures.

Total, que vaig marxar divendres al matí i vaig tornar diumenge a la tarda.

Al ser a Texas m'esperava trobar cowboys, gent obesa i sequedat, però San Antonio no és així, si més no, no del tot.
La ciutat és visitada per The Alamo, les ruïnes on es va produir la batalla final que va alliberar Texas de Mèxic, i el Riverwalk, que és el canal que hi ha al centre al voltant del qual s'hi han construït tots els grans hotels i restaurants i que et fa sentir més a Itàlia que a Texas.

The Alamo, San Antonio

Jo al Riverwalk de San Antonio

Una de les paradetes de El Mercado, a San Antonio

Durant els tres dies que vaig estar-m'hi també vaig visitar La Villita i El Mercado (Market Square), que són punts amb molta influència mexicana i, per tant, també dels antics conqueridors espanyols. Tos dos llocs estan plens de paradetes. El primer més artesanals, amb més 'qualitat, i el segons enfocat a vendre souvenirs per a turistes en quantitat i amb ambient festiu (banderoles, un escenari amb gent cantant i paradetes de menjar).


També va donar la casualitat que, passejant pel centre, em vaig trobar amb una multitud esperant davant d'un hoteld'on surtien els jugadors de basquet del Portland Trail Blazers, que jugaven aquella tarda contra els San Antonio Spurs. A més, aquell cap de setmana feien el Tour of Texas un torneig estatal de vólei de noies de 14 a 18 anys. M'encanta la diversitat i la (millor) equitat que hi ha en aquest país pels esports. A Espanya o Catalunya aquesta concentració per un esport com el voleibol no s'hagués vist mai.


Una altra cosa que em va cridar la atenció va ser la quantitat de famílies amb un marine amb l'uniforme, o qualsevol d'aquestes persones que estan a l'exèrcit dels EEUU, que hi havia fent turisme. Vaig arribar a la conclusió que tenien un cap de setmana de permís. La imatge em va semblar una mica trista, ja que la majoria estaven molt seriosos, amb posició molt forçada, i semblaven molt desconnectats de la família. Però aquesta és la meva opinió, aquí la gent n'està molt orgullosa, tan, que hi ha gent que al creuar-se amb personal de l'exèrcit pel carrer els dóna les gràcies. Fa unes setmanes en Parker ho va fer mentre estàvem a un restaurant. 'Thanks for your service'.

Finalment, i tot i que menys del que m'esperava, també vaig veure barrets i botes de cowboy.

Com a conclusió final puc dir, que si els americans en general estan molt orgullosos de la seva nació, a Texas encara ho estan més del seu estat, que tot i no ser un dels estats fundadors de la Unió, i de la multiculturalitat que hi ha pel fet d'haver format part de les Corones Espanyola, Francesa i de Mèxic, per ells, el seu estat és l'esperit d'USA.

Don't mess with Texas!

Petons to y'all!