Super Bowl XLIX

Ahir diumenge era la Super Bowl, la gran final de futbol americà dels EEUU.
Després de les corresponents lligues (conferències), per àrea geogràfica, i dels play-offs sempre arriba la gran final, que equival a la final de la Champions a Europa.

En Parker i jo mirant la Superbowl

L'estadi, que sempre està seleccionat amb mesos i mesos d'antelació, aquest any era a Phoenix, Arizona, i els partits finalistes eren els Patriots de New England (zona nord-est formada per sis estats:  Maine, Massachusetts, New Hampshire, Vermont, Rode Island i Connecticut), i els Seattle Seahawks.
Jo anava amb els Patriots, per la Jan i en Dan, que són de New Hampshire, i van guanyar a l'últim minut per un error estúpid de l'altre equip.

El partit el vam mirar a casa amb la Jenni i els nens i vam menjar hamburgueses artesanes, i nachos amb salsa. Més que el partit en si, el que fa que molts americans es mirin la final, tot i que no hi hagi els seus equips, són els anuncis (que paguen més de $1M per minut) i el show de la mitja-part, que sempre va a càrrec d'una estrella i sembla un opening d'uns Jocs Olímpics (salvant les distàncies i amb tots els respectes). Aquest any va ser la Katy Perry i, també com sempre, es va canviar com a mínim 5 cops de vestuari sense que paressin l'espectacle, va estar acompanyada esporàdicament per en Lenny Cravitz i la Missy Elliot, a més de centenars de ballarins, llums i focs artificials.

Per cert, no era la meva primera Super Bowl als EEUU! Quan em vaig estar amb la Jan i en Dan també la vaig mirar.




Al matí vam anar a missa, i aquest cop vaig entrar a escoltar el sermó (feia mesos que no hi anava). Al final d'aquest, van fer els bateigs. TOTALMENT diferent que a Espanya. Aquí ho fan dos cops a l'any, després d'un sermó, i si durant la missa et decideixes a fer-ho només t'has de ficar a la cua, això si, és millor portar-ho planejat perquè necessitaràs roba de recanvi.
Enlloc de remullar-te una mica al cap aquí et suquen completament en una piscina inflable. Et fan assentar, i després dues persones t'agafen de la mà (no sé si et diuen paraules màgiques o no), i t'ajuden a tirar-te endarrere per submergir totalment la resta de cos i cap i tornar a sortir immediatament. Evidentment, no hi ha límit de edat, però el que m'ha sorprès és que ho pots fer tants cops a la vida com vulguis, cada cop que 'sentís' que et vols re-connectar a Jesús o que estiguis una mica acalorat.
Hi havia germans de 5 o 7 anys o famílies de quatre membres dins d'una mateixa piscina, grups d'amics, persones grans, etc. Era molt ràpid i ho anaven donant per les pantalles mentre el grup de música anava tocant de fons.

Piscines on et bategen

Bateigs per les pantalles

Després de missa vam anar a veure American Sniper, una pel·lícula basada en fets reals sobre un soldat que se'n va anar a la guerra d'Afganistan i de com va canviar a partir d'allà. És interessant veure el seu punt de vista sobre l'exèrcit i aquestes coses. La seva reacció a la comparació de perquè els EEUU tenen un exèrcit tan gran i perquè hi donen tanta importància és: 'Per què sempre hem d'anar a ajudar a altres països?' (evidentment no fent referència únicament a Afganistan, però si, 'ajudar').

Curiositats americanes: DRIVE LINE

Drive line 

Drive line vol dir cua de conduir..? i és quan els pares no baixen ni del cotxe per deixar o recollir els nens de l'escola.
Al matí simplement és ficar-se a la cua, i un cop arribes a la vorera d'entrada de l'escola, on hi caben uns cinc cotxes, pares el cotxe i el nen salta, i immediatament marxes i entren els cinc següents.
A l'hora de recollir-los és una mica diferent i l'espera és més llarga, perquè per tal de ser dels primers de recollir els nens, la gent comença a fer cua uns 15 minuts abans de que els nens surtin, així que a mida que la gent va arribant van fent la volta al parking de davant l'escola i la cua s'allarga fins al carrer. A més, per que els mestres que hi ha controlant el trànsit sàpiga qui és el teu fill, tothom porta un cartell amb el cognom i el curs de tots els fills (cartells que l'escola fa nous i proporciona als pares cada nou curs), i el mestre avisa al corresponen encarregat del curs a través d'un walkie-talkie.

Drive line

S'ha de dir que és útil pels dies que fa molt fred i que jo també ho he fet en algunes ocasions (forces durant aquests últims mesos d'hivern), però quan fa fred, o sobretot quan fa molt bon temps, és una mica trist veure pares que no poden dedicar més de dos minuts per aparcar i recollir els seus fills tot caminant els 20 metres que hi ha del parking a l'entrada.




A les fotos no s'aprecia gaire bé. Intentaré fer-ne una des de fora ;)