Que llarg es fa esperar!
Ara ja fa dos mesos que tinc el perfil d'Au pair activat i l'espera per marxar cada cop es fa més difícil d'aguantar. En realitat, més que marxar és el fet de trobar una família. Un cop trobada, ja només serà un compte enrere d'un o dos mesos que no veurem ni passar, amb una llista interminable de papers i coses per fer i comprar que farà que en un res ja sigui el moment de presentar-se a l'aeroport.
Per si un cas, també he fet la preinscripció per a fer Educació Infantil, tot i que veien que han sobrat places, en cas que em matriculi, no ho faré fins al setembre.
Tot i així tinc 'bones' notícies! Fa una setmana em va contactar una família. Vaig fer un Skype amb els pares amb aparicions momentànies dels dos fills grans.
Són una família de Virgínia, a tocar de Washington D.C. amb tres fills, un nen de 9 anys i dues nenes de 6 i 2. Tan el pare com la mare treballen tot el dia, i la meva feina seria portar i recollir els dos grans de l'escola i d'activitats, quedar-me tot el dia amb la petita i fer-els'hi el sopar. A més, vaig fer un Skype amb l'actual Au Pair, també catalana, i només em va dir coses bones d'ells. Tot i així, no tot podia ser positiu i aquí va l'altra part. La família vol que parli 24h amb els nens en castellà, que ja en són parlant 'fluïts' perquè sempre han tingut Au pairs d'aquí.
A més, la zona està plena d'Au pairs espanyoles i catalanes, i això ha fet que l'actual Au pair, segons ella, no hagi millorat pràcticament gens l'anglès.
Aquest punt em va fer mirar la família amb uns altres ulls. Cotxe, habitació i lavabo propi, nens educats i divertits, bona zona, però aquest gran PERÒ.
L'entrevista per Skype havia anat molt bé, i ara, abans de la següent, havia de decidir-me. La decisió era gran, conscient de les moltes i 'catastròfiques' conseqüències que podia portar per totes dues bandes.
Ara, després de pràcticament una setmana, de consultar-ho amb molta gent i donar-hi moltíssimes voltes, la resposta meva serà un 'no'. Sé que em torno a col·locar a la posició d'abans, on tot és incertesa i no sé ni si arribaré a marxar als EE.UU.. Sé que cap de les altres famílies complirà el 100% dels meus requisits (que s'ha de dir que no són pocs), però amb això ja sempre hi havia comptat, l'únic inconvenient ha set que la primera família interessada en mi, resulta incomplir un dels més importants, practicar l'anglès.
Potser m'hauré d'esperar uns altres dos mesos per tornar a trobar una família (creu-ho els dits perquè no sigui així, per la meva salut) i espero que la tornada a l'escola dels nens americans, que sempre és una època amb més demanda, es cuidi de que no sigui així.
La meva conclusió final, tot i que molts pensareu que m'equivoco, és que em quedo tranquil·la i satisfeta amb la decisió presa (dins del possible), i de no haver cedit a la pressió del temps i la pressa per marxar, per què és una oportunitat única a la vida, i sé que si hagués anat allà sense estar-ne convençuda i només hagués parlat castellà, me n'hauria penedit tota la vida.
Per acabar us deixo una frase que algú ha dit, en un altre lloc i un altre moment, però que molts ens la podem fer nostra.
No t'estic dient que sigui fàcil. T'estic dient que valdrà la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada